I per què Les fosses de la memòria a Ciència en Societat?

18 Novembre 2008. Biblioteca Poble Sec. Blai, 34.
Cristina Junyent

Per què Ciència en Societat

Com a directora de la Fundació Ciència en Societat, i com a dona, és per a mi un privilegi presentar el llibre Les fosses de la memòria, escrit per Neus Sallés i Josep Maria López.

El motiu de Ciència en Societat és per a la promoció i l’estímul de la cultura científica. Així que de manera inevitable ja havíem sentit curiositat per una part de la història, la República, en què hi va haver una esplendor intel·lectual acompanyada de l’afany per a promocionar la cultura científica entre la societat civil, és a dir, una mena de pensament il·lustrat força general. En efecte, durant la República milloraren la medicina i l’educació i, per part de diversos sectors de la societat civil, hi havia una inquietud il·lustradora per fer arribar a la ciutadania els avenços de les ciències.

I com a dona, sento que haver viscut aleshores també hagués estat molt enriquidor, ja que seguien –especialment les dones al poder– la directriu que l’activista social i figura líder del primer moviment feminista Elisabeth Stanton (Estats Units, 1815 – 1902) va incloure en la Declaració de Sentiments: La República consisteix en donar als homes llurs drets, nogensmés. I a les dones, llurs drets, nogensmenys.

[Col·lecció Cartells del Pavelló de la República / Universitat de Barcelona]

La promoció de l’educació a la República

Emilio Sales Almazán, president del Foro para la Memoria de Castilla-La Mancha, escriu en l’article: La Enseñanza en la República (La República de los maestros):

Sorprenden las cifras que se explican sobre el esfuerzo que se pretende con la proclamación de la República y la Constitución de 1931. Se pretendían construir 27.000 escuelas en el primer bienio 1931-1933, de las que “sólo” se llegan a construir 16.000, se aumentó el sueldo a los maestros ya que cobraban menos que los obreros (siempre recuerdo la frase “pasas más hambre que un maestro de escuela”).
En las imágenes contemplamos el trabajo del creado Patronato de las Misiones Pedagógicas, donde Alejandro Casona, María Moliner, Carmen Conde, María Zambrano o Luis Cernuda, llevaban su testimonio en forma de música, libros, teatro, etc. a una población convenientemente analfabeta, por los intereses de una clase dominante que de esa manera tenía a la población atrapada en su ignorancia. La gran distinción de formar ciudadanos ante el propósito de nutrir el país de súbditos.
Dos veteranas alumnas recuerdan su infancia y visitan el colegio donde iniciaron su instrucción. (…) Palmira Plá, cuenta algo sublime: “Me convertí en maestra para hacer con las niñas lo contrario de lo que hicieron conmigo”. (…) “Una vez consumada la trágica victoria del golpismo se procedió a depurar a los maestros que, después de jueces y fiscales, fueron el grupo más represaliado”.

La promoció de la sanitat a la República

Carme Casas: La República, el primer que es va preocupar va ser de dues coses: de la sanitat, que millorà els sistemes d’hospitals i va obrir les escoles d’infermeres. … i va ensenyar les dones.
A Catalunya i a Barcelona vam tenir casos exemplars.

Frederic Duran Jordà (Barcelona 1905-Manchester 1957). La seva aportació més important va ser la creació del primer banc de sang de la història. Va ser l’inventor d’un sistema pioner i modern per a la transfusió i la conservació del plasma sanguini. Duran Jordà i els seus col·laboradors el van anomenar Servei de Transfusió de Sang de Barcelona, creat l’agost de 1936 a l’inici de la Guerra Civil Española.
Josep Trueta (Barcelona, 1897 – Santa Cristina d’Aro, 1977) com a traumatòleg va aplicar el mètode de Winnet Orr, que proposava realitzar un drenatge a la ferida i desprès immobilitzar el membre amb una escaiola. Gràcies a la seva formació van poder ser pal·liats en part els estralls causats pels intensos bombardejos a Barcelona durant la guerra civil. Malauradament, Trueta, com molts altres, van haver de marxar després de la guerra.
Hi va haver una veritable diàspora: Trueta va anar a Oxford, Pi i Sunyer a Veneçuela, Aiguader a Mèxic…
Molts altres casos els podem veure a l’exposició Metges Catalans a l’Exili, del Museu d’Història de la Medicina i el Col·legi de Metges de Barcelona.

La promoció de la cultura científica a la República

Un cas que voldria destacar, per ser dona promotora de la cultura científica, és el de Amparo Poch Gascón (Saragossa 1902 – Toulouse 1968) i que ha estat envoltada d’un silenci engolidor tot i haver desenvolupat una feina extraordinària.
Poch va trencar motllos en condicions familiars i socials difícils: va ser una de les primeres en anar a la Universitat (quan les dones anaven acompanyades i les tancaven a l’aula), i, un cop metgessa va va ser pionera en divulgar nocions bàsiques de maternitat, puericultura, sexualitat i higiene. La Cartilla de Consejos a las Madres, escrita a Saragossa el 1931, explicava la cura que les dones havien de tenir durant l’embaràs i la lactància dels nadons.
Amparo Poch va col·laborar amb ateneus i sindicats ensenyant a llegir i escriure a les dones. La preocupava desterrar l’endarreriment, la pobresa i la ignorància femenina a Espanya. Era una defensora de la igualtat i el dret a la formació de les dones, frenades sempre per l’Església. Quan van formar el Liceu Club femení, cosa que va generar un escàndol, l’Església les va titllar d’endimoniades.
Amparo Poch va estar al Ministeri de Sanitat amb Frederica Montseny com a directora d’Assistència Social, i també va ser directora de la Casa de la Dona Treballadora de 1937 a 1939.

Els ateneus llibertaris als barris feien de far de cultura popular, eradicaven l’analfabetisme i la ignorància.
Els ateneus sorgeixen de la tradició educativa de l’anarquisme, especialment en el moviment obrer d’Espanya. La seva proliferació durant la Segona República Espanyola, es va veure afavorida en part per la mancança d’infraestructures educatives oficials per a la classe treballadora.
Els ateneus van sorgir com a associacions culturals i es van convertir en escola per a milers de persones sense recursos per a poder pagar un ensenyament privat, o que no volien sotmetre’s a les lliçons de la pública. A més l’ateneu llibertari es va convertir en un lloc de trobada i confraternització entre la gent del barri o poble on es localitzava; s’organitzaven excursions al camp, conferències, teatre, debats, classes d’esperanto i biblioteques de lliure accés. Òbviament, també era un focus de difusió de les idees llibertàries, mitjançant butlletins informatius, edició de llibres i fulletons. Es promovia així un estil de vida i de pensament d’acord amb les idees llibertàries i que ells entenien com un mitjà per a la construcció d’un “món nou” solidari, igualitari, fraternal, lliure i just.

Juan Ignacio Jorquera: En el bàndol republicà es valorava molt la cultura… Però en acabar la Guerra Civil Espanyola la cultura i la recerca científiques van ser ensorrades, i molts dels protagonistes morts, exiliats o represaliats.

L’exili

Però els defensors de l’ordre legítim, aquells qui creien en els valors de la democràcia i de la promoció de la cultura, van perdre. Va guanyar la intolerància i l’obscuritat …per tant, hi havia una gran quantitat de matèria gris que va haver de marxar.

Frederic Duran i Jordà, Josep Trueta, Amparo Poch i Gascón, que havien salvat moltes vides, …van haver de marxar originant així una autèntica “fuga de cervells” a l’estranger. Quan un país perd gent valuosa, el seu desenvolupament se’n ressent.

Quant als ateneus, al crit de “Hay que acabar con la cultura obrera” del general Emilio Mola, es van cremar els papers de Barcelona.

El paper de l’Església

Les malifetes van ser comeses per tothom, però és clar que resumint grosso modo, en un bàndol predominava la defensa de la llibertat o la sobirania popular…
Tampoc no hi havia, en el bàndol legítim, un objectiu sistemàtic d’extermini dels qui pensaven diferent.
L’estima de víctimes mortals de la Guerra Civil Espanyola pot xifrar-se en 190.000 persones. D’elles, es calculen en unes 50.000 les assassinades en la rereguarda de la zona republicana, i unes 100.000 en la rereguarda de la zona franquista. Cal afegir uns 40.000 morts en la repressió que va seguir a la guerra civil.
I caldria afegir la caiguda de la natalitat.

L’Església defensava els colpistes. Sense voler justificar de cap manera accions contra persones, la posició institucional sempre va estar reaccionària.
En su visita a Auschwitz, cementerio de un millón de judíos víctimas del Holocausto, el papa Benedicto XVI se preguntó dónde estaba Dios. Una pregunta de clérigo. Pero la pregunta que brilló por su ausencia fue dónde estaba la Iglesia. Al apelar a los misterios de Dios, el Papa ocultó incluso uno de los aspectos de la conducta de la Iglesia y Pío XII de los que más se ha hablado siempre: por qué no dijeron nada. (Daniel Jonah Goldhagen, a El País, 08.06.2006, p. 18)
Amb l’aparició del coneixement científic i de l’actitud que aquest comporta, l’Església veié com el seu poder se li anava retallant.
Les ciències naturals i socials constituïren una de les més poderoses palanques destinades a alliberar a la humanitat de la seva forta tendència a sotmetre’s a l’autoritat.

L’oblit és ple de memòria

El patrimoni d’una societat passa per preservar-ne la història. Neus i Josep Maria ens argumenten diverses raons per les quals no podem oblidar.

En primer lloc no podem oblidar per elaborar el dol. Fins i tot els elefants elaboren el dol.
El franquisme va enterrar les seves víctimes i va socórrer les vídues i orfes, però aquí hi ha pares i fills llançats a les cunetes, que ni se sap on són, i això no es pot cloure amb un oblit. Jo, que sóc infermera, sé que quan una ferida està mal tancada, cal tornar-la a obrir, netejar-la, deixar que sagni i aleshores es tancarà bé. (Carme Casas, exiliada)

En segon lloc, com diu Manel Perona: No podem oblidar perquè ells van morir per nosaltres.
En cap moment es parla de venjança, però tampoc no es pot tolerar l’oblit.
La recuperació de la memòria és la primera etapa de la llibertat, per així poder emancipar-nos.

I, en tercer lloc, no podem oblidar perquè vam acordar Mai més.
Neus Català, supervivent de Ravensbrück: Ara hi ha democràcia, però els valors del feixisme, com la violència, la intolerància o el masclisme continuen vius en alguns sectors de la societat.
El que ens hauria de preocupar, no és pas la recuperació de la memòria històrica ateses les característiques que té, sinó que hauria de ser l’alegre difusió que es fa avui dia d’idearis antidemocràtics neonazis i paleofranquistes.

La meva àvia Maria m’explicava que quan a Barcelona sonaven les sirenes havia de prendre dos nens de sis i quatre anys i arrencar a córrer cap al metro, que quedava lluny, o cap a casa de Tete Montoliu, que vivia en els baixos del seu edifici. Tot i que de ben segur la pobra dona no volia angoixar-me, la imatge fosca de la guerra era la que ocupava els meus malsons.

Agraïments

Per donar-me un paper en el seu projecte i per permetre’m endinsar-me i recordar aquells anys rics i creatius –estroncats desprès per un llarg període fosc i gris- em sento molt agraïda a Neus Sallés i Josep Maria López. I a Pere Baltà per fer possible que el llibre veiés la llum.

Bibliografia

Antón Mellón,J. (2008). “Revisionisme feixista a Itàlia”. El Periódico.
Bernal MD, Corbalán J (2008). Eines per a treballs de memòria oral. Diputació de Barcelona: Memorial democràtic. Pàgs. 64.
Cercas, J. (2008). “Un respeto”. El País; 8
Gibson, I (2004). Franco. Barcelona: Editorial Planeta. Pàgs. 800.
Junyent, Cristina (2007). La projecció social de la ciència. Costumari. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, Pàgs: 290-303.
Rodrigo, A (2006). Una mujer libre. Amparo Poch y Gascón. Barcelona: Flor del viento, Ediciones. Pàgs. 300.
Sallés N, López JM (2007). Les fosses de la memòria. Per què cal desenterrar la història? Barcelona: Editorial Rúbrica. Pàgs. 190.
Torrent, Natàlia. (1-10-2007). “Entrevista a Neus Català”. Eines per a treballs de memòria oral. Diputació de Barcelona: Memorial democràtic.
Zarzoso, A (2006). Metges catalans a l’exili. Barcelona: Col·legi Oficial de Metges de Barcelona. Pàgs. 24.
Metges catalans a l’exili: www.metgesalexili.cat
Víctimes de la guerra: article a la Wikipedia.
Sales Almazán, Emilio: Foro por la Memoria.