Recull d’articles
La societat de Biologia empren el seu camí, per Josep Maria Camarasa
Omnis Cellula 28 (2012)
El 14 de desembre de 1912, una dotzena de biòlegs (metges, veterinaris, farmacèutics, naturalistes), «uns pocs homes interessats en el conreu de les ciències biològiques pures», s’havien reunit al Laboratori Municipal de Barcelona per escoltar i discutir quatre comunicacions. Era el primer acte d’una nova societat científica, la Societat de Biologia de Barcelona, que seria ben aviat la primera societat filial de l’Institut d’Estudis Catalans.
Represa en la clandestinitat, per Josep Maria Camarasa
Omnis Cellula 29 (desembre 2012)
El 1962 es van complir cincuanta anys de la fundació de la Societat de Biologia (i vint-i-tres de la dispersió per les forces franquistes ocupants). Un petit grup de metges van decidir reprendre’n les activitats de manera clandestina. Uns anys més tard, quan va morir el dictador Franco, la Societat Catalana de Biologia havia esdevingut un cas únic de societat científica florent, tot i actuar al marge de la llei. Un dels principals artífexs d’aquests èxit va ser Pere Babot.
Cent anys de la Societat Catalana de Biologia, per Oriol Casasses, Josep Maria Camarasa i Cristina Junyent
Treballs de la SCB. Vol 63 (2012), p. 299-324
En ocasió del seu centenari es revisa la peripècia històrica de la Societat Catalana de Biologia (de 1912 a 1962, Societat de Biologia de Barcelona). S’expliquen les circumstàncies de la seva fundació, la personalitat dels seus fundadors, la seva organització interna i el perfil professional i científic dels seus socis i la seva projecció social tant a escala catalana com internacional.
Dues vides, un objectiu, per Álvar Martínez-Vidal i Empar Pons Barrachina
Treballs de la SCB 66 (2015)
Amagada sota el nom de J. B. Flexner (Barcelona, 1904-Filadèlfia, 2000), es troba una científica catalana amb una trajectòria professional i investigadora del tot excepcional. Igual que el seu cognom de soltera, el rastre de la doctora en farmàcia Josefa Barba Gosé es va perdre al Pertús, al Pirineu, tot just després de travessar la frontera clandestinament l’estiu de 1937, en plena Guerra Civil, i casar-se; tot seguit amb el neurofisiòleg nord-americà Louis B. Flexner (1902-1996). Josefa Barba, que havia estat una jove promesa de l’anomenada escola biològica catalana, iniciava així als Estats Units, sota un altre nom, una vida personal i científica.
Francisco García del Cid, per Carles Bas
Treballs de la SCB 65 (2014)
Publicació de la Flora de Catalunya de Cadevall, per Josep Maria Camarasa
Treballs de la SCB 65 (2014)
De Toronto a Barcelona: la insulina comença a salvar vides, per Josep Maria Camarasa
Omnis Cellula 27 (2011)
El 1926, el bioquímic nord-americà John Jacob Abel (1857-1938), del Departament de Farmacologia de la Universitat Johns Hopkins, de Baltimore, va aconseguir aïllar en forma pura la insulina i va desenvolupar un mètode per sintetitzar-la. Es cloïa així l’època heroica de la tèrapia insulínica de la diabetis (1921-1925). Científics catalans com Rossend Carrasco i Formiguera i Pere González i Juan van seguir de prop les passes dels pioners.
Frederic Duran i Jordà, per Bru Papell
Omnis Cellula 26 (juliol 2010)
Preocupat per l’elevada mortalitat dels ferits al front per manca de sang, Duran i Jordà va ser l’ànima del Servei de Transfussió de Sang de Barcelona durant la Guerra Civil i un dels pioners a dissenyar un sistema que permetia emmagatzemar la sang i fer-la arribar a la primera línia de combat.
Josep Trueta i Raspall, per Carme Puche
Omnis Cellula 19 (des 2008)
Incansable cirurgià i preserverant investigador, Josep Trueta i Raspall va seguir al llarg de la seva vida el que ell mateix havia declarat: «No tinc prou de saber que en un determinat tractament funciona. Em cal saber per què.» Dins i fora de les nostres fronteres va conrear mèrits que val la pena no oblidar.
August Pi i Sunyer, per Carme Puche
Omnis Cellula 14 (octubre 2007)
El 12 d’agost del 1879 naixia a Barcelona August Pi i Sunyer en el si d’una família d’il·lustres metges als quals faria honor al llarg de la seva vida. Immediatament demostraria un enorme interès per la recerca i versaria la seva vida a la fisiologia.
Ramon Turró, per Carme Puche
Omnis Cellula 22 (octubre 2009)
Biòleg i filòsof, veterinari llicenciat, polemista en alguns moments, de tarnnà bohemi i vital, modernista, amic i defensor de Jacint Verdaguer…, són només algunes de les descripcions que s’han fet de Ramon Turró i Darder. Repassem breument el que els historiadors han extret de la tasca científicade qui va contribuir a crear l’escola biològica catalana.
Pere Domingo i Sanjuán, per Carme Puche
Omnis Cellula 23 (desembre 2009)
Va ser descrit com «investigador sanitari, erudit i assagista». Però també com algú amb una «gran categoria científica i humana, i un cordial, entranyable afecte per la seva bondat que mai no dequeia.» Pere Domingo va aconseguir èxits científics, però també va deixar una empremta humana en aquells que el van conèixer.
Josep Alsina i Bofill, per Carme Puche
Omnis Cellula 18 (octubre 2008)
Les persones que van conèixer Josep Alsina i Bofill defensen el seu nom com un d’aquests mestres que aconsegueix transmetre molt més que els coneixements d’una disciplina. L’amor que sentia per la seva professió, a la seva llengua i al seu país el van fer no només un metge entranyable i reconegut, sinó un expemple de perseverança i coherència.
Leandre Cervera i Astor, per Josep Maria Camarasa
Omnis Cellula 29 (desembre 2012)
Veterinari abans que metge, i seguidor fervent de l’escola d’August Pi i Sunyer, va ser el representant més destacat d’aquesta escola en l’emergència de l’endocrinologia catalana. Va ocupar la presidència de la SCB en els temps més brillants d’aquesta, els immediatament anteriors a la Guerra Civil, i en va ser, igualment, sense defallir davant de l’adversitat, el president «esporulat» dels dos primers decennis del franquisme.
