La tragèdia de la ciència a Catalunya

Lluitant per la vida (documental)

Molts detalls de la història de la ciència a Catalunya són desconeguts, fins i tot per als mateixos científics catalans. Es desconeixen per exemple les raons que van moure el 1912 a crear una societat (Societat de Biologia de Barcelona, aleshores) per voluntat d’Enric Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona des del 1907 al 1914; quan ho va deixar per ser president de la Mancomunitat fins al moment de la seva mort, el 1917. I es desconeix en gran mesura, també, el nivell fins on van aixecar la ciència a Catalunya.

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), però sobre tot la de Franco, que va seguir la guerra civil espanyola (1939-1975), va forçar els membres de la SCB a l’exili o a l’autocensura per supervivència. El 14 de març de 1962, però, un grup de biòlegs i metges catalans van agafar el relleu, i amb una decisió i empenta admirables davant del risc que comportava, els membres de la –ara nomenada– Societat Catalana de Biologia (SCB) es tornaven a reunir per primera vegada després dels anys foscos de la postguerra per revifar-ne l’esperit adquirit mig segle abans.

La paraula biologia fou posada en circulació al començament del segle XIX, per designar una àrea de coneixement científic emergent completament nova en aquells moments, la de l’estudi dels éssers vius –animals i vegetals- en allò que tenien en comú  (Casassas, 2012). I, els estudis de biologia van desenvolupar-se amb bases científiques especialment durant la segona meitat del segle, com en són reflex i marc paradigmàtic la publicació de L’origen de les espècies (Darwin, 1854); el descobriment de les lleis bàsiques de la genètica, per Mendel (el 1865), i la presentació de teoria de la neurona, per Cajal (el 1889), descobriment de la qual va tenir lloc a Barcelona.

Al seu torn, el segle XX havia començat amb importants avenços en bacteriologia i, a partir d’aquí, el problema de la immunitat s’havia convertit en un tema central en fisiologia. Però, Catalunya, llevat dels descobriments que Cajal va fer a Barcelona com a investigador independent per coincidència bio-geogràfica, es trobava en una situació que el mateix Prat de la Riba va descriure com “La tragèdia de la ciència a Catalunya”.

La SBB va ser la primera societat filial de l’Institut d’Estudis Catalans, només un any després de la creació de la Secció de Ciències, i va ser creada com a entitat germana en comunicació i correspondència de treball amb la Societat de Biologia de París. La filial va esdevenir immediatament la plataforma de relació i de publicació de la llavors encara incipient escola biològica catalana, basada més en la tradició de la fisiologia experimental de Claude Bernard que de la tradició més materialista de Darwin i Huxley  (Casassas, 2012).

Èxits dels científics catalans van ser l’estudi epidemiològic de Ramon Turró (1854-1926) durant l’epidèmia de febre tifoide a Barcelona l’any 1914, que va obligar a prendre mesures importants d’infraestructura sanitària a la ciutat (Diversos Autors, 1995:707). O el de Rossend Carrasco i Formiguera, quan, desprès de la trobada científica a Toronto amb John McLeod (1876-1935), va aplicar el primer tractament d’insulina a un diabètic en l’Europa continental, i va obtenir, entre els primers països del món, el secret per obtenir insulina en el laboratori, i el control oficial de tota la preparació d’insulina a Espanya (Diversos Autors, 1995:1067).

Aquesta forma de fer país de fa un segle va consolidar l’estructura social catalana, i no només perquè els avenços científics –l’aprenentatge dels quals en molts casos es feia de forma desinteressada- retornessin a la societat. Sinó també, perquè molts dels protagonistes, com ara August Pi i Sunyer, podia organitzar una representació de Carmen al Liceu, com anar a l’Argentina (finançat per la Junta para la Ampliación de Estudios,
dirigida per en Cajal), l’any 1917, a pronunciar uns quants cursos o conferències sobre fisiologia.

Ara, no es pot oblidar tampoc la història, que va marcar tant el desenvolupament de la Ciència a Catalunya, i l’estat espanyol en general. Caldria en aquests termes recordar la celebració del 25 aniversari de la SCB, per exemple, en mig dels bombardeigs de Barcelona, i l’actuació de Duran i Jordà en el banc de sang per a transfondre els ferits durant la guerra; el mètode traumatològic de Trueta o els hospitals de campanya ideats per Moisès Broggi, tres estratègies emprades de forma sistemàtica durant la Segona Guerra Mundial.

Desprès, l’exili o els anys de silenci de la primera postguerra, fins que els metges es van atrevir a trobar-se i buscar biòlegs que els expliquessin els nous avenços científics haguts als països occidentals després de la segona guerra mundial, que van permetre una represa de les seves activitats científiques entre les dècades de 1950 y 1960. En són reflex la conferència de Josep Trueta sobre poliomielitis de 1954 (just quan eren a punt de començar les vacunacions massives amb la vacuna Salk-1955) i la implacable perseverança del doctor Babot, que buscava els professors de la –ara- Facultat de Biologia per organitzar sessions científiques clandestines.

El recorregut es completaria en l’actualitat, de la qual partiria com a detonant i clau de creació d’expectatives per l’espectador, amb la participació de científics catalans en grans projectes mundials, com ara la investigació d’una vacuna per la sida, intervenció de Roderic Guigó (UPF-PRBB) en la seqüenciació del genoma humà; la de Pere Puigdomènech (CSIC) en la d’Arabidopsis thaliana; o l’equip de Jaume Bertranpetit (UFP-IBE) en el projecte d’estudi de la història de les poblacions humanes, entre molts altres.

Molts d’aquests avenços són el fruit d’una política científica duta a terme bàsicament des de la Generalitat de Catalunya, especialment durant el temps de funcionament del Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació (DURSI; 2000-2003), quan es van crear institucions de recerca, entre les que cal destacar la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (icrea), de la qual enguany s’ha celebrat el desè aniversari. No només per això, però no debades, el 36,26% de les revistes científiques de l’Estat espanyol incloses al Web of Science es publiquen als Països Catalans. Amb aquests arguments a la recàmera, i amb motiu del centenari de l’SCB, es va iniciar el documental Lluitant per la vida.

Referències bibliogràfiques
Casasses, O; Camarasa, JM i Junyent, C: Cent anys de la Societat Catalana de Biologia. Treballs de la SCB. Vol. 63 (2012), p. 299-324
Varios autores (1995). Ciència i tècnica als països catalans: una aproximació biogràfica. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca. Pàgs. 1150.